De vegades en cercles cinematogràfics, o simplement en les converses que es mantenen sobre cine amb amics o coneguts apareixen termes com rara, incompressible, estranya, singular, fantasmada, original o és una cinta de cine independent. Tots ells utilitzats per descriure les sensacions que traspua la visualització d’una certa pel·lícula. I és que a tot aquell film que s’aparta el més mínim de la línea que marquen els cànons se li penja tot un conjunt d’etiquetes que l’única cosa que fan és estereotipar, no solament al film en qüestió sinó a la persona que les hi posa. Aquest és el cas dels films del realitzador francès Michel Gondry. Iniciat en l’art visual del videoclip on es va convertir en tot un mestre, i sent possiblement el professional més reclamat i premiat del gènere, el 2002 va decidir fer el gran salt. I del que està clar és que Gondry lluny de canviar d’estil, ha decidit traslladar tot el seu talent i imaginatiu al cinema. El seu anterior film “Olvídate de mi”, marcava la pauta del seu cinema. Un cinema on no regeix la narració lineal, amb constants salts en el temps. On el present, passat i futur es van entremesclant creant una mena de trencaclosques que els protagonistes han d’anar muntant i el públic descobrint. I on sobretot termes com real, imaginació, il·lusió, fantasia perdent tot el seu significat per barrejar-se en una combinació quasi màgica per l’espectador.
Si “Olvídate de mi” era un fidel reflex de totes les premisses que descriuen el cinema de Gondry, en seu següent treball que acaba d’estrenar-se és un pas endavant i molt més arriscat. I dic arriscat per què la fusió entre realitat i fantasia és extrema. Una fusió que sinó s’entén com el que és, pot arribar a semblar un film infantil, pretensiós i anat un xic de l’olla. Però que si s’endinsa en el context, en la personalitat del protagonista és un cant a un element que s’ha anat perdent com és el de la imaginació. “La Ciencia del sueño” és la demostració palpable que el cinema és un art global que té el poder d’aglutinar tona mena d’art, i on el límit només es troba en la ment del creador que decideix plasmar el seu ideari a la pantalla.
L’argument del film és del més senzill i tòpic. Noi jove es muda a una gran ciutat, en aquest cas París, per estar a prop de la seva mare, a la que fa temps que no veu, després de la mort del seu pare. Allí coneix per casualitat a una veïna de la qual mica a mica acaba enamorant-se. Però que en el procés haurà de muntar-se tota una estratègia de seducció basada en il·lusió i imaginació. Un procés, el de seducció, que viu dos camins paral·lels, el que el protagonista viu dins el seu cap, pel d’escenes surrealistes i marcades pel desig que es converteixi en real. I és clar el camí real de l’amor no correspost de la veïna. En aquest viatge l’espectador arriba a un punt que ben bé no sap que és veritat i que és invenció. Si està passant realment o simplement és l’anhel del protagonista. Aquesta mescla de fantasia-realitat és el que fa del film una rara avis dins el panorama cinematogràfic. Com artista universal que és, el film també recull aquesta idea de món global interconnectat i on les fronteres cada vegada són més fines i inexistents. I és que si l’acció transcorre a París, el protagonista és d’origen mexicà, de mare francesa i per si fos prou s’expressa en anglès. De tal manera que el film va combinant amb tot naturalitat les tres llegues, el francès, castellà i anglès. A nivell tècnic Gondry fa servir elements que semblaven estar en desús i que només els veiem de tant en tant en videoclips ( una rèmora dels seus anteriors treballs ). Juga amb elements de cartró pedra, de plàstic, i animacions més pròpies de les fetes artesanalment fotograma a fotograma amb la tècnica del stop motion que les actuals realitzades per ordinador. Tot per dotar el film d’un aire a somni surrealista, de meravellosa fantasia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario